Repertori > Instrumental · Solistes
Orquestra Barroca Catalana
Raquel Andueza, soprano
Pau Bordas, baix
Helena Zemanová, violí i direcció
[Manuel] Pla
Obertura en Fa major
Allegro
Andantino molto
Presto
Josep Pla
“Stabat Mater” en Mi bemoll major per a soprano, corda, dues trompes i continu
Stabat Mater dolorosa (Largo)
Cujus animam gementem (Allegretto ma non tanto)
O quam tristis et afflicta (Largo)
Quæ mœrebat (Andantino grazioso)
Quis est homo – Quis posset non contristari (Largo-Andante-Allegro)
Pro peccatis (Andantino grazioso)
Vidit suum dulcem natum (Allegretto ma poco)
Eia mater, fons amoris (Staccato ma largo-Andante)
Fac ut ardeat – Amen (Allegro alla breve)
Manuel Pla
“Tres coronas admite de nuestro celo”
Seguidilles de l’acte sagramental La lepra de Constantino
per a soprano, corda i continu
*************
[Manuel] Pla
“Es tan sumo el amor de tu grandeza”
Cantata al Santíssim Sagrament per a soprano, trompeta, corda i continu
Es tan sumo el honor de tu grandeza (recitatiu)
Tanta fineza alabe suave (ària)
[Manuel] Pla
“Pedro, cuánto has dejado por seguir a tu maestro”
Ària a Sant Pere apòstol per a soprano, corda, dues trompes i continu
Manuel Pla
“Salve Regina” en Sol menor per a baix, corda i continu
Salve Regina (Largo)
Ad te clamamus (Allegro moderato)
Ad te suspiramus (Largo)
Eja ergo, advocata nostra (Moderato)
Et Jesum benedictum (Andantino)
O clemens (Largo)
[Manuel] Pla
“Regocíjese el alma venturosa”
Cantata al Santíssim Sagrament per a soprano, trompeta, corda i continu
Regocíjese el alma venturosa (recitatiu)
Contemplando la suma fineza (ària)
LA MÚSICA RELIGIOSA A SOLO DELS GERMANS PLA
Tot i haver assolit la seva fama internacional com a solistes d’oboè, els germans Joan, Josep i Manuel Pla també professaren amb mestria instruments com el violí, el fagot, el clavicèmbal o el saltiri. I com a compositors-executants, escrigueren moltes obres per al seu lluïment, de les quals les sonates a solo, a duo o a trio per a instruments de vent tingueren una gran difusió a Europa, tant en edicions impreses com en còpies manuscrites.
Tanmateix, aquests germans Pla —si més no, dos d’ells— també varen compondre música per a l’Església catòlica, on hi palesaren tant el seu bon goût i el seu talent com l’assimilació dels nous corrents europeus en el tractament de textos religiosos. A banda d’algunes obres corals encara desconegudes, la majoria d’aquestes peces són per a un solista amb acompanyament d’orquestra; inèdites fins ara, aquest enregistrament en presenta per primera vegada la integral completa.
La majoria de la música dels Pla ens ha arribat en manuscrits que no especifiquen quin dels tres germans n’és l’autor. Fins i tot en les edicions impreses era corrent que aparegués només “del Signor Pla”, “de Plà”, com també “by Signors Pla’s”. En tot cas, Joan i Josep són autors poc probables en el cas de les obres religioses, pel fet d’haver exercit la seva carrera fora de la península Ibèrica —principalment a Alemanya i a Anglaterra—, mentre que Manuel Pla va treballar a Madrid com a músic de la guàrdia reial de Carles III i del monestir de Las Descalzas Reales. Per altra banda, en el testimoni del musicògraf Josep Teixidor (ca.1800) hi consta Manuel com a autor de “sinfonías, conciertos, tríos, duetos, salmos, misas, Salve Regina, Stabat Mater; zarzuelas, serenatas, oratorios sacros, villancicos, tonadillas, arias, cantadas, etc. en español; escenas las más principales de todas las óperas del Metastasio, con algunos melodramas enteros, tanto serios como bufos…”. I el fet que també fos aquest el “Plà” que va compondre música escènica per als teatres de la Cruz i del Príncipe de Madrid, acaba de confirmar aquesta dedicació seva a la música vocal.
Pel que fa a Joan Pla, no ens consta que hagués escrit res per a l’Església, però sí que coneixem una obra del germà petit, Josep: l’Stabat Mater dolorosa a voz sola dal Sigr. Juseppe Plà minore per a soprano i orquestra (VI-1), amb influències evidents del de Pergolesi, com no podia ser d’una altra manera. Aquest Josep Pla va desenvolupar gairebé sempre la seva carrera en paral·lel a la de Joan, tant en les gires que feren entre 1747 i 1754 a Lisboa, París i Londres com, des del 1759, tocant a l’orquestra del duc Carles Eugeni de Württemberg, fins que va morir en tornar d’una gira per Itàlia, als 34 anys.
El seu Stabat Mater és una obra excepcional en la seva producció i no en sabem del cert la motivació, però el manuscrit testimonia que va ser interpretat en el santuari marià d’Arantzazu l’any 1756, data que concorda amb el seu retorn episòdic a Espanya (1754-1759). L’intèrpret en fou ni més ni menys que Xabier Maria Munibe Idiakez, el cèlebre comte de Peñaflorida (1723-1785), “oyéndole toda la comunidad con mucho gusto.” Malauradament, no sabem si aquest famós il·lustrat basc, que tenia llavors trenta-tres anys, va interpretar-lo en falset o a l’octava baixa, amb veu de tenor.
L’orquestra es compon de conjunt de corda i dues trompes, amb orgue com a baix continu. Curiosament, la part de baxo para los instrumentos està marcada a la partitura general com a viola (en clau de Fa) i com a violín 3º (a l’octava alta) en una segona versió conservada a la catedral d’Astorga. En aquest enregistrament hem optat per interpretar-la amb un violoncel, i hem assignat a un segon violoncel i al contrabaix el reforç de la línia del continu.
Josep Pla va articul·lar els diferents versets com a formes musicals independents i amb contrast de ritme, tonalitat i tempo, tot reservant per al final la tradicional fuga alla breve. Com a tret novedós en relació al Stabat Mater de Pergolesi, cal destacar-ne el tractament de dos dels versets com a recitatiu obligat, una forma musical que compositors com Jommelli, Hasse o Terradellas estaven desenvolupant llavors al màxim en l’àmbit de l’opera seria. El resultat global és una obra sorprenent, gairebé experimental i d’una gran originalitat.
La Salve a solo con VVs y viola obligada de Dn. Manl. Pla (VI-2), per a baix solista, ens ha arribat en dos jocs de manuscrits conservats també a Arantzazu, un dels quals va pertànyer a Antonio García del Río, que era primer baix de la Capella Reial de Madrid. L’obra inclou diferents punts on el solista pot improvisar ornamentacions o digressions virtuosístiques, i el manuscrit inclou dues curtes fermates ja escrites. Ben altrament que les altres peces religioses dels Pla, l’acompanyament per al conjunt de corda està escrit a quatre parts reals, amb una veu de viola independent. Compost en Sol menor, Manuel Pla va dividir els deu versets i l’antífona en sis parts desiguals, l’última és una reexposició de la primera i la quarta una fuga en tempo di cappella. Els crits dels pecadors (Ad te clamamus) són un dels pocs moments que requereix un tempo ràpid, mentre que els sospirs (Ad te suspiramus) són representats per appoggiature acompanyades per contratemps i, per a representar el lacrimarum valle, el solista arriba a baixar fins a un Mi bemoll greu.
La resta d’obres d’aquest repertori enregistrat són de dimensions més reduïdes, i cal atribuir-les provisionalment, per les raons esmentades més amunt, també a Manuel Pla. Se n’han conservat dues a la secció de música de la Biblioteca Nacional de Catalunya procedents de l’antiga col·lecció de Joan Carreras i Dagàs, un fet que apunta cap a un origen dels manuscrits localitzat a les comarques gironines. Són les dues cantates de lloança al Santíssim Sagrament Regocíjese el alma venturosa (VII-1) i Es tan sumo el honor de tu grandeza (VII-2), amb característiques formals i estilístiques molt semblants. Totes dues estan en Re major i es titulen Cantata al Santísimo con violines y clarín obligado de Pla, i estan integrades per un recitatiu acompanyat només pel baix continu que prepara una ària da capo amb acompanyament de conjunt de corda i solo de trompeta. Malgrat les ressonàncies barroques de la part de clarino obligat, es tracta de dues obres d’estil ja totalment galant i que ens recorden que els germans Pla foren contemporanis de Farinelli.
El mateix caràcter operístic el trobem en l’Aria â nrô. Sr. Sn. Pedro Apostol con violines y trompas del Sigr. Plà (VII-3), que s’ha conservat a l’arxiu de la catedral de Guatemala i que, tot i no incloure recitatiu introductori ni parts instrumentals concertades, sí que presenta més contrasts de tempo que les dues cantates. No ens consta que cap dels germans Pla viatgés mai a Amèrica, però el cas és que a Mèxic, a l’arxiu musical de la basílica de la Virgen de Guadalupe, també s’hi han conservat obres religioses compostes per Manuel Pla: dues misses —a 4 i a 8 veus— i un Dúo para el Santísimo Sacramento, malauradament incomplet. La seva sola existència ja testimonia una exportació i un tràfic de música procedent de la metròpoli per tal de satisfer una demanda de música creixent per part de la societat criolla del set-cents.
Com a complement del programa d’aquest enregistrament, hem volgut incloure una mostra de música religiosa fora de l’àmbit de l’Església, una peça que il·lustra un gènere avui tan poc conegut com és el de la música escènica de temàtica religiosa. Sabem que Manuel Pla va posar música a un mínim de tres comèdies bíbliques —La fe de Abraham, Viaje del pueblo hebreo a tierra de promisión i Los trabajos de Adán— a banda de Los sueños de José, que també li ha estat atribuïda, però a l’hora d’il·lustrar aquest vessant poc conegut del teatre musical hispànic hem optat per unes seguidillas que pertanyen a l’acte sacramental La lepra de Constantino, de Calderón de la Barca. Escrit cap als anys 1660-1663, aquest acte sacramental encara es representava el 1764, però la versió de Manuel Pla porta la data del 1757 i inclou catorze números musicals, dels quals sis són cors a quatre veus i els altres a solo o a dúo. Tot i que les seguidillas Tres coronas admite de nuestro celo no apareixen en les versions originals del llibret calderonià, i probablement hi foren afegides en el segle XVIII, sí que palesen aquesta fusió entre el misticisme culterà i la dansa popular que actualment ens pot sorprendre, però que es dóna sovint en la religiositat tardobarroca i que podia arribar a extrems grotescs o irreverents. En tot cas, aquesta tradició teatral religiosa, ja desfasada, però que gaudia d’una popularitat evident, va trencar-se l’any 1765, quan l’il·lustrat Carles III va acabar prohibint la representació d’actes sacramentals.
I esmentem com a curiositat que aquesta és l’única peça d’aquest disc que s’havia publicat i enregistrat abans d’ara, en versions que devem respectivament al musicòleg Josep Subirà i a la mezzosoprano Victòria dels Àngels. Tot i així, aquest és el primer cop que es presenta en la seva versió original, tant pel que fa a l’acompanyament orquestral com a la lletra.
Agraïments
La recuperació i restauració d’aquestes obres ha estat possible gràcies a l’ajut del Centre Robert Gerhard per a la promoció i difusió del patrimoni musical català. Els manuscrits musicals han pogut ser utilitzats gràcies a reproduccions recopilades per les gestions del Departament de Musicologia del CSIC (l’antic Instituto Español de Musicología), que va publicar també el catàleg de les obres dels germans Pla (Dolcet, Josep: “L’obra dels germans Pla. Bases per a una catalogació”, Anuario Musical núm. 42, 1987, pàgs. 131-188). Cal agrair a Antonio Ezquerro i a Lidia Guerberof l’abastament de reproduccions de les obres de Manuel Pla conservades a Guadalupe (Mèxic) i, evidentment, als dipositaris dels manuscrits enregistrats el fet d’haver-me facilitat les reproduccions que n’han possibilitat les transcripcions respectives i la seva recuperació: Biblioteca de Catalunya, Biblioteca Histórica de Madrid, i arxius de música de la catedral d’Astorga i del santuari d’Arantzazu. Finalment, un agraïment especial al director d’Eresbil, Jon Bagüés, i al musicòleg Omar Morales, de Guatemala.
Josep Dolcet
