Antonio Vivaldi (1678 – 1741)

Tre Salmi  

In exitu Israel, RV 604

Laudate Dominum, RV 606

Laetatus sum, RV 607

Sonata al Santo Sepolcro, RV 130

Kyrie en sol menor  

Credo en mi menor, RV 591

Gloria en Re major. RV 589

Vivaldi a La Pietà

A principis del segle XVIII, quan Vivaldi començava la seva carrera musical, Venècia havia perdut el seu gran potencial econòmic, però encara era un centre d’atracció per als visitants que feien el “grand tour” d’Europa, gràcies a la seva especial ubicació, arquitectura, però, sobre tot, per la seva cultura i, en especial, la pintura i la música.

Dintre de l’àmbit musical,un dels atractius més especials que es trobàven a Venècia en aquest temps, era la música que s’oferia als “ospedali”, institucions a mig camí entre els orfelinats i els conservatoris,  subvencionats pel diner de la República, i on les interpretacions corrien a càrrec de les seves alumnes, i per tant, els conjunts estàven formats exclussivament per dones (les “figlie di choro”) tant en l’apartat vocal  com  en l’apartat instrumental. Un dels quatre “ospedali” venecians, potser el més conegut, era l’anomenat “della Pietà”, on, entre els anys 1703 i 1740 , va estar vinculat el compositor Antonio Lucio Vivaldi, com a professor de violí i com a “maestro di choro”.

Normes estrictes prohibien l’accés de personal masculí en aquests centres, per raons d’ordre moral, sent-ne la única excepció la persona del “maestro di choro”. La paraula “choro” en aquesta època abastava tot el conjunt , tant de les veus que cantàven com dels instruments que les acompanyàven. Un testimoni rus d’aquest temps, Petr  Andreevich Tolstago, escriu en 1698, que ” no es podia trobar un cant tant dolç i harmonios en tot el món, i que per aquest motiu, gent de tot arreu venien a Venècia amb el desig de refrescar-se amb els seus cants angelicals…..”.

Sorprèn, per tant, constatar que, mentre que a tota l’Església la musica litúrgica era produïda per conjunts integrats en la seva totalitat per elements masculins (nens, castrats, falsetistes, etc….), en aquests indrets venecians les músiques sonéssin en varsió  exclussivament femenina. Consta, en un document de 1707,el detall de la disposició del conjunt del,”choro” de La Pietà, especificant que les 29  noies estaven repartides així: 5 soprani, 4 contralti, 3 tenori i 1 basso, mentre que les 16  instrumentistes  eren: 5 violini, 4 altos, 2 violette, 1 contrabasso, 1 tiorba i 3 organistes. 

La presència exlclussiva de veus femenines en el cor obligava, segurament, a que les veus de tenor i de baix fóssin  cantades a una octava més alta que la que estava escrita, comportant aquest canvi unes petites variacions, certament curioses, en els contorns melòdics de les obres, però la presència dels instruments greus en l’orquestra garantíen la “correcció harmònica” del conjunt. Res d’estrany hi devíen trobar els assistents a les cerimònies quan els nombrosos cronistes, molts d’ells músics,  estan d’acord en exaltar-ne l’extrema bellesa, i ningú no dona notícia de cap infracció musical.

Es amb aquest propòsit, doncs, de retrobar aquest so lluminós i especial, que proporciona la polifonia a veus femenines, que presentem aquest programa, comptant amb la presencia del Cor de Cambra Femení Scherzo,  i l’Orquestra Barroca Catalana, amb instruments històrics, com un intent d’acostar-nos a una sonoritat més propera a l’original.