Antonio Vivaldi (1678 – 1741)
Tre Salmi
In exitu Israel, RV 604
Laudate Dominum, RV 606
Laetatus sum, RV 607
Sonata al Santo Sepolcro, RV 130
Kyrie en sol menor
Credo en mi menor, RV 591
Gloria en Re major. RV 589
Vivaldi a La Pietà
A principis del segle XVIII, quan Vivaldi començava la seva carrera musical, Venècia havia perdut el seu gran potencial econòmic, però encara era un centre d’atracció per als visitants que feien el “grand tour” d’Europa, gràcies a la seva especial ubicació, arquitectura, però, sobre tot, per la seva cultura i, en especial, la pintura i la música.
Dintre de l’àmbit musical,un dels atractius més especials que es trobàven a Venècia en aquest temps, era la música que s’oferia als “ospedali”, institucions a mig camí entre els orfelinats i els conservatoris, subvencionats pel diner de la República, i on les interpretacions corrien a càrrec de les seves alumnes, i per tant, els conjunts estàven formats exclussivament per dones (les “figlie di choro”) tant en l’apartat vocal com en l’apartat instrumental. Un dels quatre “ospedali” venecians, potser el més conegut, era l’anomenat “della Pietà”, on, entre els anys 1703 i 1740 , va estar vinculat el compositor Antonio Lucio Vivaldi, com a professor de violí i com a “maestro di choro”.
Normes estrictes prohibien l’accés de personal masculí en aquests centres, per raons d’ordre moral, sent-ne la única excepció la persona del “maestro di choro”. La paraula “choro” en aquesta època abastava tot el conjunt , tant de les veus que cantàven com dels instruments que les acompanyàven. Un testimoni rus d’aquest temps, Petr Andreevich Tolstago, escriu en 1698, que ” no es podia trobar un cant tant dolç i harmonios en tot el món, i que per aquest motiu, gent de tot arreu venien a Venècia amb el desig de refrescar-se amb els seus cants angelicals…..”.
Sorprèn, per tant, constatar que, mentre que a tota l’Església la musica litúrgica era produïda per conjunts integrats en la seva totalitat per elements masculins (nens, castrats, falsetistes, etc….), en aquests indrets venecians les músiques sonéssin en varsió exclussivament femenina. Consta, en un document de 1707,el detall de la disposició del conjunt del,”choro” de La Pietà, especificant que les 29 noies estaven repartides així: 5 soprani, 4 contralti, 3 tenori i 1 basso, mentre que les 16 instrumentistes eren: 5 violini, 4 altos, 2 violette, 1 contrabasso, 1 tiorba i 3 organistes.
La presència exlclussiva de veus femenines en el cor obligava, segurament, a que les veus de tenor i de baix fóssin cantades a una octava més alta que la que estava escrita, comportant aquest canvi unes petites variacions, certament curioses, en els contorns melòdics de les obres, però la presència dels instruments greus en l’orquestra garantíen la “correcció harmònica” del conjunt. Res d’estrany hi devíen trobar els assistents a les cerimònies quan els nombrosos cronistes, molts d’ells músics, estan d’acord en exaltar-ne l’extrema bellesa, i ningú no dona notícia de cap infracció musical.
Es amb aquest propòsit, doncs, de retrobar aquest so lluminós i especial, que proporciona la polifonia a veus femenines, que presentem aquest programa, comptant amb la presencia del Cor de Cambra Femení Scherzo, i l’Orquestra Barroca Catalana, amb instruments històrics, com un intent d’acostar-nos a una sonoritat més propera a l’original.
