Música a la Cort Reial de Carles d’Àustria
Viena, Nàpols, Barcelona

Johan Joseph Fux (1660-1741)
Obertura (suite) en Do major, K 35
Ouverture (Grave-Allegro-Grave)
Aria (Allegro)
Menuet
Aire La volage (Allegro)
Marche des écurieux (Presto)
L’inegalité (Lentement-Prestissimo)

Giusepe Porsile (1680-1750)
Cantata a la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel
Oh, dell’eternamente grande felice (Recitatiu)
Fiori e lauri, olivi e palmi, aria (Allegro)
Sarem per te felici, aria (Allegro)

Angelo Ragazzi (1680-1750)
Sonata per a cordes en Sol major, opus 1 núm. 1
Allegro – Grave – Allegro

Emanuele G. C. Rincón d’Astorga (1680-1757)
Selecció de la pastoral “Dafni”
Introduzione (Allegro-Adagio-Allegro)
Vo cercando in queste valli, ària de Tirsi (Affettuoso)
Giurar fede e poi tradire?, ària de Galatea (Largo-Presto)

Giusepe Porsile (1680-1750)
Simfonia núm. 1 en Re major
Allegro assai – Adagio e piano – Prestissimo – Menuetto (Allegro)

Andrea Stefano Fiorè (1686-1732)
Selecció de l’òpera “Zenobia in Palmira”
[Gavota] – Minuet
Son offesa, ària d’Aspasia
Pianga pur in doppia vena, ària de Zenobia (Adagio e staccato)

Angelo Ragazzi (1680-1750)
Concert per a violí, corda i continuo en La menor
Allegro – Adagio – Allegro

Antonio Caldara (1670-1736)
“Vi perdei, oh luci belle”, cantata
Vi perdei, oh luci belle, ària (Largo)
Vuole il vostro rigor, recitatiu
Si care pupille, ària (Allegro)

MÚSICA A LA CORT REIAL DE CARLES D’ÀUSTRIA

Quan parlem de l’epopeia de la Guerra de Successió, l’època en què Catalunya va voler fer un cop de timó al seu destí i potser al de tots els regnes hispànics, sovint oblidem que, al marge de les proeses més o menys heroiques i de les penúries associades a qualsevol guerra, l’etapa 1701-1714 va coincidir amb l’apogeu de la cultura barroca: un art elaborat, simbòlic i reglamentat que en música es va materialitzar en el naixement de l’orquestra moderna i de gèneres com l’òpera, el concert o la sonata.

En aquells anys, i després de segles d’absentisme reial, Barcelona va tornar a ser la seu d’una cort que, malgrat els altibaixos polítics i militars, va maldar per estar al nivell de les principals potències europees: músics, cantants, composicions, instruments, estils i formes musicals que varen venir de Nàpols o Viena i influïren i deixaren la seva empremta en els nostres artistes. Aquest concert vol reflectir els diferents aspectes i sonoritats que ens va aportar aquesta etapa cultural, breu però intensa.

El mestre de la capella de música de Carles d’Àustria a Barcelona va ser el napolità Giusepe Porsile, qui també va ser professor de cant de la reina Elisabet Cristina. Porsile va ser un dels darrers membres de la cort a evacuar la ciutat, on s’hi havia casat l’any 1712, i d’ell en presentem una de les poques mostres de música instrumental, però també una obra vocal que hem descobert recentment i que és representativa d’un gènere obligat entre els compositors cortesans. Efectivament, la peça Oh, dell’eternamente grande felice és, de fet, una licenza: una mena d’endreça que, a la manera de la loa del teatre clàssic espanyol, estava destinada a enaltir les virtuds i glòries del personatge a qui anava dedicada l’obra a la que precedia, en aquest cas la seva règia alumna.

Angelo Ragazzi era un dels primers violinistes del conjunt que va fer enviar el virrei de Nàpols junt amb Porsile. Després de l’evacuació de Barcelona, l’any 1713, va anar a Viena i l’any 1736, quan era “direttore della musica istromentale e compositore” de qui encara s’autoanomenava “Carlo VI imperatore e Terzo Rè delle Spagne”, va dedicar al seu patró un recull de Sonate a quattro que, malgrat el seu títol asèptic, són obres concertants on el primer violí té el paper solista, com també ho és el seu Concerto a due violini e basso con ripieno d’aquest programa. El seu estil s’inscriu entre el llenguatge dels concerts da chiesa contrapuntístics de Francesco Durante –una de les principals autors napolitans– i el nou estil venecià representat per Vivaldi i Albinoni. De fet, Ragazzi és un dels principals representants de l’escola instrumental napolitana, poc coneguda per haver estat eclipsada per l’escola de Bolonya i posteriorment per la de Venècia.

Una de les òperes més conegudes de les representades a la cort de Barcelona és el Dafni, una favola boschereccia de pastors i nimfes composta pel llegendari “baró d’Astorga”. Aquest aristòcrata sicilià es deia realment Emanuele Gioacchino Cesare Rincón d’Astorga, Millaina i Morticello i era baró d’Ogliastro; va portar una vida errant i aventurera i es va fer famós sobretot com a compositor de cantates de cambra. De la pastoral Dafni, representada al juny de 1709, en presentem la introduzione (una típica obertura napolitana) i dues de les àries més destacades.

Potser l’òpera més important de les representades a la cort va la Zenobia in Palmira, estrenada el 9 de gener de 1709. Aquesta obra encara és ara, en bona part, un enigma: el llibret imprès per a l’ocasió no n’esmenta els cantants ni el llibretista, com tampoc el compositor i, curiosament, els testimonis de l’època només posen èmfasi en els grandiosos decorats de Ferdinando Galli, “il Bibiena”. S’ha demostrat que el llibret és de Zeno i Pariati, però la música sembla que va ser composta en col·laboració de Fortunato Chelleri (ca.1690-1757), Andrea Stefano Fiorè (1686-1732) i Francesco Gasparini (1668-1727). En presentem un parell de peces instrumentals i dues àries del segon acte.

Finalment, segons testimonis de l’època sabem que al palau reial de Barcelona també s’hi interpretaven suites i partites de Johann Joseph Fux, kapellmeister imperial a Viena, i probablement serien de l’estil de l’ouverture per a cordes d’aquest programa, amb la seva simbiosi d’elements francesos i italians. Un altre dels compositors lligats a Carles d’Àustria i després a la cort de Viena (tot i que no consta que arribés a venir a Barcelona) va ser el venecià Antonio Caldara, autor de diferents obres musicals de circumstàncies per a les celebracions d’aniversaris i sants de la família reial. Si Fux és recordat especialment pel seus treballs contrapuntístics, Caldara, en canvi, va fer-se famós per la seva música vocal lírica, i en presentem una de les seves cantate da camera amb acompanyament d’instruments de corda.

Josep Dolcet